La proclamació de la República va provocar a València una exaltació política, social i cultural sense precedents, que va fer possible que una nova generació d’arquitectes començara a treballar en un ambient d’eufòrica esperança i de profunda renovació. Els altres arquitectes, aquells que estaven encara reclosos en els seus peculiars eclecticismes, també van abordar alguns aspectes de la modernitat durant aquest curt i fecund període. Les primeres construccions modernes valencianes no van tardar a aparéixer, ja que la ciutat estava sumida des de finals de 1928 en un ambiciós programa de reformes urbanes, en el qual s’havien représ i actualitzat vells projectes, com l’avinguda de l’Oest, la remodelació dels voltants de l’Ajuntament, la prolongació del carrer de la Pau fins a les portes de Quart o l’eixamplament de la plaça de la Reina. En aquests decisius anys l’urbanisme es considerava un mitjà per a promoure el progrés social, transformant barriades caracteritzades per l’estretor dels seus carrers i per la presència d’edificis molt degradats i amb habitatges sense tot just llum o ventilació.
En 1935 la Llei de la Previsió contra l’Atur o “Ley Salmón” va incentivar, mitjançant exempcions tributàries, la construcció d’habitatges populars (Cases de Rendes) en els solars encara existents en el centre històric o en la seua rodalia.
Entre els arquitectes d’aquest període destaquen Albert, Goerlich, Guardiola, Pecourt, Rieta, Roso i Testor.
Zona centre
Zona Àngel Guimerà – Botànic
Zona Ensanche
Racionalismo de vanguardia en la Valencia republicana
Territorio – Levante EMV